Guia sobre la llegítima a Catalunya

La llegítima constitueix una de les institucions centrals del dret de successions i presenta una configuració pròpia a Catalunya, clarament diferenciada de l’existent en el dret civil comú. La seva correcta comprensió resulta essencial tant per a aquells que desitgen planificar la seva herència com per a aquells que es poden veure afectats per una successió en la qual existeixin hereus amb drets legalment protegits.

En aquest article s’explica com es configura la llegítima a Catalunya, atenent la seva naturalesa com a dret de crèdit i les regles específiques de càlcul i satisfacció previstes en el Codi civil de Catalunya.

Què és la llegítima a Catalunya?

A Catalunya, la llegítima és el dret que tenen determinats familiars, anomenats hereus forçosos o hereus legitimaris, a obtenir un valor patrimonial en la successió, que el causant de l’herència els pot atribuir per títol d’institució hereditària, llegat, atribució particular o donació, i fins i tot de qualsevol altra forma.

És a dir, quan una persona té determinats familiars protegits legalment, no pot repartir la seva herència sense respectar els drets d’aquests familiars, als quals els correspon rebre, com a mínim, una part del valor total del que deixi el causant en morir, que és la llegítima.

On es regula la llegítima a Catalunya?

El dret civil català regula la llegítima en el capítol I del títol V del llibre quart del Codi civil de Catalunya.

Qui té dret a la llegítima a Catalunya?

Els legitimaris a Catalunya són els fills del causant i, si el causant no té descendents que li hagin sobreviscut, els progenitors. Els descendents dels fills seran legitimaris per dret de representació en els casos legalment previstos.

Per tant, aquests són els únics hereus forçosos a Catalunya, els drets legitimaris dels quals hauran de ser respectats.

Com funciona la llegítima a Catalunya?

La llegítima opera de manera diferent quan els hereus forçosos són els descendents i quan ho són els pares.

Llegítima dels descendents

En el cas dels fills, la llegítima es reparteix entre tots ells a parts iguals. Si escau, els fills premorts (morts abans que el testador), desheretats justament, declarats indignes o absents seran representats pels seus respectius descendents per estirps.

Així doncs, suposem, per exemple, que el testador tenia quatre fills i que dos d’ells van morir abans que ell.

• Un d’ells tenia al seu torn dos fills, de manera que la part de la llegítima que corresponia al progenitor ara correspon als dos fills a parts iguals.
• L’altre fill tenia tres fills, que tindran dret a parts iguals a la llegítima que hauria correspost al seu progenitor.

D’altra banda, quan es tracta de fills adoptius, cal tenir en compte el següent:

• Si el testador ha adoptat un fill del seu cònjuge o persona amb la qual conviu en relació de parella estable, aquest fill deixa de tenir dret a llegítima respecte del progenitor que ha estat substituït per l’adopció, i si aquest progenitor ha mort, tampoc tindrà dret de representació en l’herència dels avis i altres ascendents per aquesta branca.
• És aplicable la mateixa regla anterior quan un orfe és adoptat per un parent dins del quart grau: perd el dret a llegítima per dret de representació respecte de la successió dels ascendents de la branca familiar en què no s’ha realitzat l’adopció.

Llegítima dels progenitors

A manca de descendents vius, són legitimaris els progenitors del causant per meitats, i si només en sobreviu un d’ells o la filiació està determinada respecte d’un únic progenitor, serà aquest qui tindrà dret a tota la llegítima.

Quan sobreviuen tots dos, però un d’ells ha estat desheretat justament o declarat indigne, només és legitimari l’altre. Però, a diferència del cas anterior, no rep la llegítima sencera, sinó que s’aplica el que disposa l’article 451-6 i, per tant, només rep la part de la llegítima que hauria rebut si l’altre progenitor també tingués dret a aquesta, és a dir, la meitat. És a dir, la part teòrica de l’exclòs no s’afegeix a la de l’altre, sinó que queda integrada en l’herència per als cridats pel títol successori que correspongui. Per tant:

• Si hi ha testament, l’hereu o els hereus instituïts (i, si escau, els legataris, en la mesura que procedeixi amb càrrec al cabal) es beneficien que aquesta part no hagi de destinar-se a pagar la llegítima a aquest progenitor exclòs.
• Si no hi ha testament, aquesta part es distribueix conforme a les regles de la intestada, és a dir, entre aquells que resultin cridats com a hereus abintestat.

Dit d’una altra manera: l’exclòs no cobra, l’altre progenitor cobra només el que li correspon calculat per caps comptant també l’exclòs, i la diferència no va destinada a l’altre progenitor, sinó que queda per a qui correspongui segons les regles successòries aplicables al cas.

Quina part de l’herència representa la llegítima a Catalunya?

A Catalunya, la llegítima és la quarta part de la quantitat base que resulta d’aplicar les regles següents:

1. Es calcula el valor de tot el que integra l’herència en el moment de la mort (béns i drets), i a aquest import se li resten els deutes del causant i les despeses de l’última malaltia i de l’enterrament o la incineració.
2. Al resultat anterior (el valor líquid o net de l’herència) se li suma el valor dels béns que el causant hagi donat o alienat per qualsevol altre títol gratuït en els 10 anys anteriors a la seva mort, exceptuant els regals fets per costum social (les anomenades liberalitats d’ús). Si una donació es imputable a la llegítima, es computa, sempre, inclús quan va ser anterior a aquests 10 anys.
3. Aquestes donacions o altres actes gratuïts computables no es valoren pel que valien quan es van fer, sinó pel que valen en morir el causant. A aquest valor se li descompten les despeses útils sobre els béns donats pagades pel donatari i l’import de les despeses extraordinàries de conservació o reparació, no causades per la seva culpa, que ell hagi sufragat, i d’altra banda se li afegeix la depreciació causada per deterioraments imputables a la culpa del donatari.
4. Si el donatari va vendre el bé donat o el bé es va perdre per culpa del donatari, se suma al valor net resultant en calcular la lletra a) el valor que tenia aquest bé en el moment de l’alienació o de la destrucció.

El cònjuge vidu té algun dret sobre l’herència a Catalunya?

El cònjuge vidu no és legitimari a Catalunya (la llegítima correspon només als descendents i, si no n’hi ha, als progenitors). Això no impedeix que pugui tenir drets en la successió per altres vies: si no hi ha testament, la llei li reconeix drets successoris (usdefruit universal si concorre amb descendents, amb possibilitat de commutació, i, si no hi ha descendents, l’herència es defereix al cònjuge vidu).

A més, amb independència que existeixi testament o no, pot reclamar la quarta vidual si no disposa de recursos econòmics suficients en els termes legalment previstos, fins al límit d’una quarta part de l’actiu hereditari líquid.

En tot cas, aquests drets queden exclosos si, en el moment de l’obertura de la successió (que coincideix amb la mort), el cònjuge estaba separat legalment o de fet o existia demanda de nul·litat, divorci o separació pendent sense reconciliació, i aquesta mateixa situació també exclou la quarta vidual.

Principals diferències de la llegítima a Catalunya i en dret comú

La principal diferència entre la llegítima a Catalunya i en els territoris subjectes al dret comú és que, mentre que a Catalunya la llegítima és un valor patrimonial, en dret comú és una part de l’herència.

Això vol dir que a Catalunya els legitimaris només tenen dret a què se’ls pagui el valor líquid que té una part de l’herència, però no a béns ni drets concrets d’aquesta. En canvi, en dret comú, cada legitimari tindrà dret a una part de l’herència, és a dir, a part dels béns i/o drets d’aquesta, que es concretaran en el mateix testament o, a manca de previsió testamentària al respecte, en la partició de l’herència.

Tot l’anterior té una conseqüència pràctica fonamental: a Catalunya, el testador pot deixar fins i tot tota la seva herència a persones que no siguin legitimàries, però aquestes hauran de suportar la càrrega econòmica de pagar als legitimaris el seu dret de crèdit. En canvi, en dret comú, només és possible deixar a hereus que no siguin legitimaris aquella part de l’herència que sigui de lliure disposició, ja que els legitimaris tenen dret a una part dels béns i/o drets d’aquesta.

Al marge d’això, existeixen altres diferències en la llegítima en ambdós casos. Algunes especialment importants són les següents:

• A Catalunya, només són legitimaris els fills, altres descendents si opera el dret de representació i els pares si no hi ha descendents que li hagin sobreviscut, mentre que en dret comú també ho són els altres ascendents (com els avis, per exemple) i el cònjuge vidu, encara que la llegítima del cònjuge sempre serà en forma d’usdefruit, mai en ple domini.
• En el cas de Catalunya, la llegítima té sempre el mateix valor, amb independència de qui sigui el legitimari; en canvi, en els territoris de dret comú, la llegítima varia en funció de qui sigui el legitimari i fins i tot pot variar segons amb quin altre legitimari concorri a l’herència.
• En dret comú, la llegítima s’articula a través de l’ordenació successòria i de la partició hereditària (el que disposi el testament i, si no hi ha previsió suficient, el que es concreti en partir l’herència). En canvi, en dret català existeixen altres vies per satisfer-la, perquè en ser un dret de crèdit pot pagar-se mitjançant atribucions per qualsevol títol (per exemple, mitjançant una donació imputable a la llegítima, un llegat, una atribució particular en la partició o el pagament en diners amb càrrec a l’herència).