La potestat parental és un dret-deure que correspon als progenitors respecte dels seus fills menors no emancipats i dels fills majors d’edat amb discapacitat que necessiten un suport especial.
Es tracta d’una responsabilitat inherent a la relació entre pares i fills i que s’atribueix als progenitors pel sol fet de ser-ho, però aquests poden ser-ne privats si concorren determinades causes greus previstes en la llei.
La legislació civil de Catalunya regula la filiació de manera més exhaustiva que la legislació civil comú, aplicable als territoris que no compten amb legislació pròpia. Entre els punts més destacables de la regulació catalana s’hi troba un reconeixement més clar d'altres realitats familiars menys tradicionals, l'ampliació dels terminis per al reconeixement i la impugnació i, en general, una regulació més actualitzada.
A continuació, analitzarem els aspectes més rellevants de la filiació segons la seva regulació en el Codi Civil de Catalunya.
La legislació catalana en matèria de divorci aposta obertament pel repartiment equitatiu de les responsabilitats parentals, llevat que existeixin raons justificades per optar per un sistema diferent o els excònjuges ho decideixin així de mutu acord.
Una de les conseqüències de la responsabilitat dels progenitors és l'exercici de la potestat parental o pàtria potestat, que pot atribuir-se a ambdós progenitors conjuntament, a un de manera exclusiva o distribuir-se per funcions determinades entre els dos, com veurem en aquest article.
La potestat parental, tal i com es denomina la institució de la pàtria potestat en dret català, suposa un dret-deure dels progenitors respecte als fills menors d'edat. Encara que presenta importants similituds amb la regulació de dret comú, el Codi Civil de Catalunya regula aquesta institució de manera més minuciosa i detallada.
En aquest article veurem els aspectes més importants que cal tenir en compte sobre la potestat parental a Catalunya, com ara el seu contingut, la seva titularitat, les seves formes d'exercici o les formes d'extinció.
En el dret successori català existeixen instruments que permeten ordenar la successió d'una persona més enllà del testament. Un d'ells és el heretament, una figura pròpia de la planificació successòria pactada i que pot ser especialment rellevant en aquells casos en què es vol dotar d'estabilitat la transmissió del patrimoni familiar, empresarial o professional.
A diferència d'altres formes d'ordenar la successió, l’heretament es caracteritza per la seva vinculació amb els pactes successoris, la qual cosa li confereix un règim jurídic específic i conseqüències importants tant durant la vida de l’heretant com en el moment d'obertura de la successió.
La capacitat successòria determina qui pot arribar a ser hereu o legatari en una successió. En el dret civil català, aquesta matèria compta amb una regulació pròpia que no només estableix quines persones tenen capacitat per succeir, sinó també en quins casos una persona pot quedar exclosa de l'herència per raons legals.
Així, el Codi Civil de Catalunya distingeix entre la capacitat per succeir, la indignitat successòria i la inhabilitat per succeir. A més, regula els efectes derivats de la indignitat o inhabilitat, així com el termini per fer valer aquestes causes d'ineficàcia successòria.
A Espanya conviuen diferents legislacions civils, entre elles la legislació comuna, aplicable a la majoria de les comunitats autònomes quan no existeix dret propi, i la legislació foral o especial, que s'aplica a les comunitats que sí que en tenen.
La subjecció a una o altra normativa depèn del veïnatge civil, però aquesta circumstància no és inamovible des del naixement, sinó que pot variar, sempre que es compleixin determinats requisits.
L'ordenament jurídic espanyol està compost per la legislació comú, d'aplicació als territoris del país que no tenen una legislació pròpia, i les diferents legislacions forals, que s'apliquen als que sí que la tenen, com Catalunya, Balears o Aragó.
La llei personal de cada cònjuge es determina primer per la seva nacionalitat i després pel seu veïnatge civil, i, a l'hora de determinar el règim econòmic matrimonial aplicable, si els cònjuges tenen diferent veïnatge civil, pot existir un conflicte de normes, que es resol aplicant els criteris que estableix el Codi Civil.
Quan opera el dret de representació, els hereus representants passen a ocupar el lloc que tenia l'hereu representat, i li succeeixen en tots els drets que li haguessin correspost.
En virtut del dret de representació, els descendents del representat hereten per branques o estirps, i no per dret propi.
En termes generals, els beneficiaris en la successió hereditària poden ser-ho a títol universal, és a dir, en concepte d'hereus, o a títol particular, en concepte de legataris.
La institució del llegat suposa la transmissió de béns o drets concrets de l'herència i, com a tal, té les seves particularitats respecte a la designació d'hereu.
En aquest article analitzarem com funcionen els llegats en el dret successori català.
